24 d’abril, 2020

Fals diari d'un ésser intempestiu.

No et sabria dir si tot plegat ha fet canviar ni una engruna del meu interior. Crec que malgrat tot continuo sent el mateix. Tinc en mi la mateixa ràbia i a la vegada la mateixa tendresa. Car penso que sense una no hi ha l'altra. No sé si ploro d'ira continguda o de sensibilitat extrema. Només ser que el meu pensament esclata en la nit amb tot aquell neguit que rau en mi etern. Perenne en mi mentre visqui etern si després de mort algú gosa recordar-me. Records d'una fera escrits per un esclau. Fera i esclau en un sol home. Esclau de la fera. Fer per ser esclau. Com un peix que sent el dolor de mossegar-se eternament la cua. Sóc en si això una metàfora conscient de si mateixa. Sóc l'animal fet paraula. Sóc el bram, el gemec de dolor i plaer d'un plor que cau en cataracta fins la immensitat de l'oblit. Sóc la llibertat del perdó que sent el pecador sense fe. Sóc el joc sense normes o la cançó sense lletra que tan sols improviso i mai sé repetir. El meu pensament es retroba sempre a les portes de allò més excels i a les clavegueres del més immund, salvatge i grotesc. I a qui l'importa si no trobo mai el camí de tornada i resto en els llimbs tot sentint que la meva vida és una negligència, confosa que de tan en tan brilla quan el meu propi cos es crema en la indigència sense rumb ni més llar que la imaginació...... 

Cap comentari: